iphone 5s app spy handy tracking diebstahl kann apple mein handy orten kinderschutz software gratis download here iphone spionage software entfernen spion app für iphone ortungsfunktion für handy spyware for iphone 5 kann ich spy app on ipad spy spionage app iphone 6 Plus spionieren iphone combox sms spy app download link iphone spy video recorder iphone spy software download handy gps signal orten press spy iphone location best spy fritzbox kindersicherung umgehen windows xp

Diferents robes trobades dins de la seva tomba

Benigno, que combina en sí mismo el laureado dos oficinas y Tesorero, como su nombre lo indica, el semblante benigno y sin comprar viagra comprar embargo alegre.

Com ja hem esmentat anteriorment, l’obertura de la tomba de Jaume II i Blanca d’Anjou posà al descobert el contingut conservat dins el sarcòfag i el resultat de l’espoli succeït el 1836. Les restes formaven una amalgama d’elements de tota mena (antropològics, vegetals, ferro, fusta i tèxtils), sense cap connexió ni posició ordenada i visiblement barrejats.

 

L’observació del conjunt evidenciava una clara manipulació del dipòsit funerari i constatava les fonts del segle XIX referents a l’espoli i el posterior retorn de les restes poc temps després.

 

Amb l’extracció i inventariat de la munió de restes existents s’identificaren diversos fragments de tèxtils, de mides i característiques variades, totalment desconnexos de qualsevol resta antropològica. Calia, però, dur-ne a terme l’estudi per definir-ne les característiques, la cronologia i la possible associació amb la indumentària d’enterrament dels reis Jaume II i Blanca d’Anjou.

 

Atesa la posició d’aquestes restes dins la tomba, l’estudi permet només establir hipòtesis respecte de la possible relació de les teles amb la indumentària fúnebre dels reis o la seva relació amb transformacions posteriors o amb l’espoli. Per complementar l’estudi de tèxtils s’han dut a terme proves de radiocarboni sobre una mostra de cada tipus de tèxtil, així com un estudi pol·línic. Ambdós procediments permeten aproximar-nos de forma més clara a la seva cronologia.

 

La combinació de les dades obtingudes en les diverses disciplines ens permet distribuir les teles en quatre grups diferenciats:

 

Una tela cronològicament anterior al moment de l’enterrament (segles XI-XII)

 

Les teles cronològicament associades al moment de l’enterrament (segle XIV)

 

Les teles cronològicament vinculades a la modificació de la tomba (segle XVI)

 

Altres (segle XX i indeterminats)

 

Cal destacar que, curiosament, no s’identifica cap tela que pugui relacionar-se amb els espolis del segle XIX.

 

La tela anterior a l’enterrament (segles XI-XII)

Correspon a una peça que consta de dues teles, una que situem com a base i que hem denominat cara B i la que denominem cara A. La tela de la cara A està cosida sobre la cara B. Ambdues teles són de lli. En ambdós casos les fibres són d’una finesa que actualment no existeix, però es podien trobar fàcilment fins fa cent anys. Les dues teles podrien associar-se a un article proper al que en la documentació trobem sota el nom de camisalium, però no ho podem constatar.

 

Les proves de radiocarboni situen la peça entre 1026 i 1180, molt abans de l’enterrament de la reina i també molt abans del seu naixement. Així doncs, només ens queda plantejar dues hipòtesis respecte de la procedència de la tela. En primer lloc, és sabuda la llarga perdurabilitat que tenien les peces tèxtils en èpoques antigues a causa de l’aprofitament que se’n feia. Podria considerar-se que l’esmentat teixit hagués format part del fardell funerari d’algun dels reis, però que constituís una peça fabricada anteriorment.

 

En segon lloc, podríem interpretar aquesta peça tèxtil com un element introduït a la tomba després de l’espoli de 1836 i que procedís d’un altre lloc o d’una altra tomba del monestir, i en cap cas relacionat amb les despulles i fardells funeraris de la tomba de Jaume II i Blanca d’Anjou.

 

Ateses les dades existents, no podem confirmar ni desmentir cap de les dues possibilitats.

 

Les teles associades al moment de l’enterrament (segle XIV)

A aquest grup s’hi vinculen 3 peces tèxtils.

 

La primera correspon a un grup de fragments d’una tela de lli de color rosat, alguns dels quals conserven un petit brodat de punt d’espiga o punt de falguera elaborat amb fil de lli. En ambdós casos es tracta de fils amb gran dispersió de fineses. Les fibres són fines, però d’inferior qualitat a les de les dues petites peces tèxtils que es conservaven adherides al cos de la reina. Les fibres estan pigmentades amb un lleuger color rosat.

 

Actualment no es teixeixen teles similars en lli. Se’n poden trobar imitacions en cotó i fibres sintètiques. És possible que al segle XIV aquesta tela ja rebés el nom de batista. Amb tot, existeixen denominacions, com l’alcabtea i el camisalium, que se li podrien aplicar. Nosaltres creiem que la definició de batista és la més encertada, perquè existeixen teixits similars que responen a aquesta denominació, i en els altres casos no disposem de mostres.

 

En aquest cas el radiocarboni indica una cronologia entre 1283-1396. Tenint en compte els dos enterraments de la reina (1310 i 1316) i del rei Jaume II (1327 i 1330), la forquilla cronològica obtinguda de la tela s’adequa perfectament a les dates dels enterraments. No podem interpretar, però, el tipus d’indumentària ni a quin dels dos personatges corresponia.

 

El segon tèxtil relacionat amb aquest grup està format per diversos fragments que pertanyen a un de més gran. Les proves químiques i físiques han constatat que les fibres són de jute sense cap barreja. És una filatura bastant irregular i comuna en els fils de jute.

 

Actualment es teixeixen teles similars destinades a decoració i usos industrials. El seu color és el típic del jute, color argila grisa. Creiem que és una xarpellera, de bona qualitat. La trobem documentada al segle XII amb els noms de sarpellera i harpillera, teixida amb estopa de lli. Certament és una tela més destinada a usos industrials que a indumentària.

 

Podria molt bé ser per a màrfegues o sacs, i també com a folre tapisser. Respecte a la cronologia d’aquesta peça, i malgrat les característiques del material amb què fou fabricada (el jute), les analítiques de carboni 14 que es van dur a terme la situen, com en el cas anterior, dins el període d’enterrament dels reis Jaume II (1327 i 1330) i Blanca d’Anjou (1310-1316). Amb un 95,4% de probabilitat la cronologia correspondria al període entre 1310 i 1431. També, com en el cas anterior, les analítiques palinològiques dutes a terme posen de manifest la presència d’un espectre pol·línic similar al documentat en els tèxtils del fardell funerari de Pere el Gran, gens contaminat i caracteritzat per plantes entomòfiles i taxons molt específics.

 

Pel que fa a aquest tèxtil, la cronologia aportada per les proves de radiocarboni, que coincideix amb les anàlisis pol·líniques, entra, però, en certa contradicció amb l’existència de peces tèxtils de jute en època medieval en les terres de la Corona d’Aragó.

 

No hem trobat cap notícia sobre la seva distribució o conreu comercial abans de les darreres dècades del segle XVIII, moment en què la Companyia Britànica de les Índies Orientals comença a exportar cap a Europa aquest producte des de les seves factories del golf de Bengala.10De fet, la paraula jute i les variants amb què es designa aquesta planta en les llengües europees es van originar a partir d’un préstec lingüístic del bengalí a l’anglès, que va tenir lloc al segle XVIII.

 

Des de l’òptica de l’arqueologia, però, hi ha alguna dada potencialment discordant. L’any 1989, arran de l’obertura i estudi de la tomba de l’emperador Frederic II a Palerm es pogué documentar com un dels individus que compartien la seva tomba, Pere II rei de Sicília (1304-1337), nét de Pere el Gran, estava “avvolto in un sacco di juta”, és a dir, que el seu cos estava embolicat dins d’un sac fet amb una fibra que s’identifica com a jute. Malauradament, l’estudi dels teixits d’aquesta tomba no és sistemàtic i se centra, de manera gairebé exclusiva, en els més luxosos, de manera que ignorem si, en l’assignació del teixit a aquest tipus de fibra, es va anar més enllà d’una simple identificació visual.

 

Pel que sabem de la manufactura de sacs a l’edat mitjana, aquests podien estar fets amb lli, tot i que el cànem era la fibra emprada en la major part dels casos.

 

Més enllà de l’existència de tèxtils de jute a l’Europa medieval, cal cercar, en l’àmbit pal·linològic, les possibles raons per les quals s’identifiquen els elevats percentatges de cànem (del 70”) en aquesta mostra. L’estudi pal·linològic suggereix un enriquiment pol·línic possiblement associat a alguna activitat humana. En aquest context, diversos estudis sobre enterraments han documentat valors de pol·len de Cannabaceae, tot i que en alguns casos aquests valors més alts es donen en el rebliment i el material tèxtil utilitzat en l’evisceració de cossos. Cal considerar la possibilitat que algun producte derivat del cànem (olis, etc.) s’hagués utilitzat impregnant el teixit com a possible tractament del cos, sense descartar tampoc el seu ús farmacològic.

 

Una altra possibilitat és que, atesa la qualitat inferior d’aquest tèxtil, hagués tingut alguna relació amb el treball, la producció, el transport o l’emmagatzematge de plantes de cànem o derivats.

 

Caldrà seguir doncs en les investigacions referents a la presència de jute i la seva posible cronologia medieval. Si fos el cas, el tèxtil trobat a la tomba de la Blanca esdevindria la primera evidència arqueològica de l’ús d’aquesta fibra en peces tèxtils en època medieval.

 

El tercer tèxtil d’aquest grup és una peça que combina el lli i el cànem. El més destacable en aquest cas és l’evidència d’aprofitament de matèries en el procés de filatura, atès que hem trobat barreges de fibres en tres trames analitzades.

 

És tracta d’una filatura bastant irregular, possiblement manufacturada de manera poc professional i maldestra.

 

Actualment, es teixeixen teles similars dedicades a la decoració i a usos industrials. Té el color característic del lli i del cànem de qualitat mitjana i del país. Creiem que és una màrfega, màrrega o marreguer de bona qualitat. Tampoc diríem cap disbarat si la denominessin llenç.

 

Sembla que és una tela destinada més a usos industrials que a indumentària. Podria molt ben ser per a matalassos o màrfegues i també per a entapissat de parets i mobles. No podem, però, especificar el tipus de peça a què podria correspondre.

 

Les analítiques de carboni 14 sobre una mostra ens permeten situar la peça dins el context de l’enterrament dels reis Jaume II i Blanca d’Anjou. No podem, però, especificar a quins del dos pertanyia. Se situa en una cronologia entre 1300 i 1410. També les analítiques pol·líniques coincideixen en la identificació d’espectres pol·línics molt similars als detectats en les peces tèxtils del fardel de Pere el Gran, per la qual cosa l’inclouen en el grup de pol·lens contemporanis a l’enterrament.

 

Estátua sepulcral de Doña Blanca, esposa de D. Jaime II (Valentín Carderera, 1851. Imp. Lemercier, París. Bachelier, lit. Iconografía Española, vol I Biblioteca Nacional de Catalunya, Est. XV bis)

 

Les teles corresponents a la modificació de la tomba (segle XVI)

S’hi relacionen també tres tipus de teles.

 

La primera correspon a diversos fragments d’una tela de lli de color negre. Les fibres són d’una gran finesa. Es pot dir que és una filatura molt polida. Les fibres estan pigmentades.

 

Els coeficients de densitat i d’atapeïment del teixit indiquen que es tracta d’un vel. Els vels són teles de poc gramatge, poc atapeïdes i amb un alt grau de transparència.

 

Es documenten aquests fils en teixits coptes, en folres d’indumentària religiosa dels segles XIV i XV i com a base de brodats també del segle XV, però no amb aquestes torsions tan altes, la qual cosa ens fa pensar que en aquest cas es van produir per obtenir una superfície encrespada de la tela.

 

La coloració del teixit, de color negre, respon clarament a l’aplicació d’una tintura. Malgrat la seva coloració obscura, es tracta d’una tela translúcida. Segons les analítiques realitzades, es tractava d'un tint fet a base d'una combinació de brasil amb noguera o agalles de roure. També s'hi afegiren productes astringents com les clofolles de nous o escorça de roure o alzina. Tot i que no és del tot transparent, podem considerar el teixit com un vel, ja que no permet la visió de la persona que el vesteix, però sí d’allò que cobreix.

 

No sabem com se’n deia d’aquest teixit al segle XIV. Les denominacions crespó, crep i crepè no apareixen en la documentació consultada. Hi apareix crespina, però si ens remetem a les descripcions no correspon, ni per època ni per construcció, al nostre teixit. En els documents de l’època no hem trobat esmentada la paraula crespó, la qual cosa ens fa pensar que o bé no hi havia nom per a aquest teixit o se n’hi donava un altre que no hem estat capaços d’identificar.

 

Creiem que aquesta tela podria ser un sendal. El sendal era, probablement, un teixit importat, que ja trobem documentat al segle XI, utilitzat en la confecció de diverses peces de vestir. Una de les aplicacions que tenim documentades al segle XV és la de toca de dol, molt adequada per als enterraments.

 

La possible relació d’aquesta tela amb una peça relacionada amb usos funeraris ens feia interpretar, a priori, que podria tractar-se d’una tela associada a l’enterrament de la reina Blanca. Tot i això, les analítiques radiocarbòniques que s’han dut a terme sobre una mostra de la peça indicarien una cronologia entre 1441 i 1631.

 

Paral·lelament, i a diferència dels tèxtils anteriors, els resultats obtinguts de les anàlisis pol·líniques indiquen un espectre pol·línic dominat per plantes anemòfiles, principalment olivera, pi i alzina. Aquest espectre permet classificar-lo dins un grup de tèxtils conservats dins la tomba que se situen antre els segles XV-XVII i que podem relacionar amb el moment de modificació de la tomba, amb la incorporació dels elements renaixentistes i el canvi de posició. Aquests canvis, per la seva envergadura, implicaren forçosament una manipulació dels cossos i sembla que degueren comportar la introducció de noves peces tèxtils. Així ho indica clarament la coincidència entre la cronologia definida per carboni 14 i les analítiques de pol·len.

 

En general, els espectres pol·línics obtinguts del grup de tèxtils que s’associen, segons les proves radiocarbòniques, al grup de tèxtils posteriors a l’enterrament i vinculats al segle XVI, difereixen sensiblement del grup que cronològicament ha de relacionar-se amb el moment de l’enterrament.

 

Els pol·lens identificats es caracteritzen per presentar una elevada proporció de taxons anemòfils, propera al 100%, i una molt baixa proporció i diversitat de taxons entomòfils, entre els quals només es documenta Ericaceae, Vitis, Fabaceae, Apiaceae i Galium.

 

La segona tela d’aquest grup correspon a l’única tela de llana que s’ha trobat. Sembla la resta d’una peça confeccionada. Alguns dels fragments mantenen el color blanc original, però altres tenen un color ocre.

 

El fil de l’ordit és més gruixut que el fil de la trama, possiblement a causa d’un arrossegament que va patir la tela i que implica una deformació del diàmetre del fil d’ordit. El maltractament a què va estar sotmesa la peça va provocar un estufament de les fibres filades i una més gran dispersió de diàmetres en els fils.

 

Els resultats que hem obtingut ens permeten afirmar que els fils d’ordit i els de trama són de qualitats gairebé idèntiques i que en èpoques medievals i modernes es consideraven qualitats molt fines. A partir dels resultats obtinguts per coeficients de densitat i tant per cent d’atapeïment, aquesta tela pot considerar-se un drap mitjà.

 

La tela podria respondre a la denominació de ternera. La qualitat d’aquests draps era molt variada, però probablement sempre es tractava de qualitats mitjanes o altes, si ens fixem en l’ordit.

 

Malgrat que els estudis tèxtils duts a terme sobre aquesta tela plantegen que podria relacionar-se amb el moment d’enterrament de la reina Blanca d’Anjou (1310), les analítiques de radiocarboni determinen una cronologia posterior, entre 1457 i 1635, la qual cosa la integra dins el grup de teles que es relacionarien amb les modificacions de la tomba al segle XVI. També les anàlisis pol·líniques coincideixen a considerar-la dins el grup de peces posteriors a l’enterrament.

 

Es caracteritza pol·línicament per l’alt percentatge de plantes anemòfiles, amb un valor superior al 97% i principalment a causa de la presencia d’arbres com Olea, Pinus, Quercus, Ulmus i Juniperus, que suposen el 70% de l’espectre. Per altra banda, les plantes entomòfiles són escasses i estan exclusivament representades per Vitis. Aquest grup es diferencia clarament de les teles associades cronològicament al moment dels enterraments de Jaume II i Blanca (segle XIV), on els espectres pol·línics són clarament distints, caracteritzats per plantes entomòfiles molt similars a les identificades als tèxtils del fardell funerari de Pere el Gran.

 

El tercer tèxtil d’aquest grup correspon a una estopa de lli. Per observació directa, es pot dir que és una filatura feta de fibres de recuperació, possiblement sense cardat previ, en sec i torn. És una tela poc atapeïda, però segurament d’una gran resistència a la tracció i el fregament.

 

Les dades obtingudes ens porten a formular la hipòtesi que probablement es tracta d’un teixit casolà, una manufactura feta sense criteri industrial i acabada d’una manera molt senzilla, però de resultats prou reeixits.

 

Ens inclinem per considerar-lo com una olona, que és sinònim de l’actual lona. L’olona apareix documentada en una tarifa de la bolla barcelonina, el 1547. D’olones en trobem de moltes qualitats, i la que hem trobat a la tomba pertany a una franja de qualitat baixa i sembla que no estava dedicada a confeccionar peces d’indumentària. Un altre ús hipotètic és per a peces tèxtils de decoració: tapisseries, coixins, etc. Les analítiques de radiocarboni determinen una cronologia de la peça entre 1490 i 1660 i confirmarien les hipòtesis plantejades pels estudis tèxtils. També els estudis pol·línics coincideixen amb aquesta interpretació.

 

Com les altres peces d’aquest grup, presenta un percentatge elevat, superior al 94%, de taxons anemòfils, principalment de taxons arboris com Quercus, Pinus i Juniperus, i algunes herbàcies anemòfiles com Poaceae, Artemisia, Plantago i Chenopodiaceae, entre d’altres. Totes les dades sembla que porten a interpretar aquesta peça com un element introduït o afegit durat l’època de transformació de la tomba, als anys 30 del segle XVI.

 

Altres (segle XX i indeterminats)

S’hi relacionen dos tipus tèxtils. El primer correspon un conjunt de restes identificades com a raió o seda artificial, un producte que es va inventar a finals del segle XIX.

 

Tot i això, a Catalunya se n’inicià l’ús a principis del segle xx, i s’utilitzà per a robes de decoració en època modernista o per a tapisseria, floristeria… Procedeix d’arbres sense resina (eucaliptus, oms, pollancres…).

 

Els estudis pal·linològics sobre aquest tèxtil indiquen un espectre pol·línic on dominen els taxons anemòfils que sumen més del 84% de l’espectre. En aquest grup de taxons destaquen els arbres i arbusts com Olea, Pinus, Ulmus, Corylus i Juniperus, que constitueixen el 68% de l’espectre.

 

El conjunt de plantes entomòfiles està escassament representat. La presència d’aquest material dins la tomba i la seva cronologia no coincidiria amb el moment d’espoli de la tomba (1836) ni amb el retorn de les restes al seu interior, per la qual cosa caldria plantejar l’existència d’una obertura de la tomba posterior a l’espoli del segle xix. No tenim, però, cap tipus de constància documental o històrica d’aquesta obertura, tot i que caldria relacionar-la amb algunes de les actuacions succeïdes a partir de 1930.

 

El segon element tèxtil integrat dins aquest grup correspon a un fragment de corda d’uns 20 cm de llargada que tenia alguns nusos i estava molt destorçada. La matèria amb què està confeccionada la corda és estopa de cànem. El diàmetre de la corda és de 0,98 cm. Està formada per 4 caps de 0,35 cm de diàmetre. La presència d’aquest fragment de corda solta dins la tomba va fer pensar inicialment que l’element podria correspondre a un cenyidor de la reina i relacionar-se amb la línia d’un solc horitzontal remarcat a l’epidermis de la reina, justament a la part de l’esquena.

 

Tot i això, els estudis efectuats descarten possibles correspondències entre l’amplada del solc i l’ample de la corda, per la qual cosa s’ha de descartar la primera impressió.

 

Atesa la seva total desconnexió amb les restes antropològiques només podem destacar que es tracta d’un tipus de corda molt usual des de temps immemorials, per tant es fa difícil interpretar la seva relació amb l’aixovar funerari.

 

Quant als nusos, corresponen al tipus senzill de nus passat, molt utilitzat en tota mena de lligadures, i possiblement el més fàcil de fer i el primer que va aparèixer.

 

 

Nota:

10. La Companyia de les Índies Orientals explotava el jute bengalí des de finals del segle XVII, però la producció anava destinada al mercat intern indostànic. L’exportació massiva no començarà fins a l’any 1793, data de la sortida d’un primer carregament de cent tones d’aquesta fibra amb destí a Europa. A la dècada de 1830 s’estableix, a la localitat escocesa de Dundee, el primer centre europeu per a la transformació i manufactura d’aquest material.