Com el van momificar?

Les restes del cos de Pere el Gran evidenciaven clarament l’estat de des­secació del cadàver, un fet que podria atribuir-se a la voluntat inicial de conservació del cos relacionada amb processos d’embalsamament. Tan­mateix, és constatable la inexistència d’evisceració, atesa la conservació de gran part dels òrgans interns (pulmons, cor, fetge, budells...).

L’existència d’aquest procés s’evidencia també en el complet grau d’ar­ticulació esquelètica, derivat, molt probablement, d’algun procés destinat a la preservació del cos (a curt o llarg termini), ja que malgrat que les restes estudiades corresponen a un enterrament secundari, tots els elements es troben en posició, a excepció dels peus que van ser desarticulats de forma intencionada. Se­ria impensable el manteniment de la posició anatòmica en un cos totalment esqueletitzat, ja que la manipulació requerida pel trasllat hauria implicat necessàriament serioses desarticulacions.

En aquest cas, fins i tot, les cintures escapular i pelviana mostren un efecte paret, i mostren també l’amplada que tenia el primer sarcòfag en el qual va ser enterrat.

Sembla probable que, en un primer moment, el rei hagués estat mostrat als seus súbdits com era habitual a l’època, un fet que difícilment podria impedir l’accés de les mosques i mantenir-lo en una situació d’herme­tisme total. Davant d’aquest fet, cal tenir en compte dos escenaris, que no són incompatibles entre si: un tractament químic i un tractament físic. En un primer moment, entre la mort i el trasllat del cos a Santes Creus, el cos podria haver estat tractat químicament, almenys en part.

Els tractaments de preservació del cos o d’embalsamament retarden en certa manera la descomposició, però no indefinidament. Els productes químics utilitzats habitualment repel·leixen la majoria d’insectes i disminueixen la velocitat de la putrefacció. D’altra banda, cal tenir en compte altres opcions, com un cert aïllament en un lloc fred, la qual cosa s’entén en el cas del rei, mort pel mes de novembre, i el lloc d’enterrament, dins l’església del monestir de Santes Creus.

La fauna entomològica trobada, fòrids, dermèstids i lepidòpters, correspon a fases avançades de la descomposició i pertanyen sens dubte al primer enterrament, ja que no s’han trobat individus adults sobre el cos ni dins la banyera. No hi entren grans dípters, però sí els fòrids.

Les masses de pupes de fòrids trobades al cos eren ja buides i no hi ha hagut una generació de mosques dins el sarcòfag. Per tant, el procés de descomposició no va ser immediat perquè hauria estat molt destructiu, però sí abans del trasllat del cos al seu lloc definitiu.

El cos de l’enterrament secundari estava cobert per dues teles i ben articulat, per la qual cosa cal interpretar que molt probablement estava dessecat, almenys en part, ja que si no no s’haurien mantingut les connexions ni hauria estat possible separar de manera íntegra els peus. La presència de fauna entomològica reforça la hipòtesi que, en el moment de traslladar-lo, en el cos del rei es combinessin ambdues fases: la dessecació i la descomposició activa, un fet que denota un més que probable tractament amb la voluntat de conservar-lo. Així doncs, com a conclusió interpretem que el cos es traslladà dins la banyera en un estat mixt de descomposició activa i dessecació.

En relació amb els productes químics utilitzats, les analítiques ens permeten entreveure que en el tractament del cos del rei, i també del cos de la reina Blanca d’Anjou, s’empraren un conjunt de productes aromàtics similars, entre els quals destaca un gairebé segur oli de ben, possiblement barrejat amb almesc i d’altres productes aromàtics. Aquest ungüent s’aplicaria sobre la pell dels difunts, i alhora s’introduiria a través de boca, nas i, possiblement, anus per tal de fer-lo circular per l’interior del cadàver. Bona prova de la importància quantitativa d’aquesta impregnació la trobem en l’alteració que la seva aplicació produeix en el balanç d’àcids grassos exhibit per la major part de les mostres analitzades.

Paral·lelament s’apliquen altres reïnes –possiblement estírax i algun tipus d’encens o trementina– sobre el cos i sobre un grup de teixits relacionables amb el procés d’embalsamament.

El perfum més prestigiós de la cosmètica àrab, l’algàlia ( ةيلاغ ), es confegia a base de barrejar oli de ben amb almesc, als quals s’afegia, en les seves receptes més exclusives, ambre gris –una secreció biliar dels intestins del catxalot–. Existeixen, però, nombroses receptes que, partint d’aquells dos ingredients de base o d’altres que n’imiten les característiques, adapten o “falsifiquen” aquell producte aromàtic a les possibilitats econòmiques dels diferents tipus de consumidors. L’algàlia, en les seves versions més refinades, esdevé un perfum exclusiu dels califes bagdadís i cordovesos, que fan del seu ús un atribut més de la seva condició de sobirans. Ens trobem, doncs, davant de productes de gran luxe que només estaven a l’abast dels sobirans i nobles més rellevants, els quals feien de l’exclusivitat del seu ús un recordatori més de la posició que ocupaven en la societat.

Tots aquests ingredients són presents en una o altra de les comptades fórmules medievals d’embalsamament que han arribat fins als nostres dies. Així, l’algàlia apareix en la recepta d’al-Rāzī (865-925) per a la conservació dels cadàvers com una de les matèries emprades per omplir els orificis corporals del difunt, quelcom que hem pogut constatar també en els cossos de Pere el Gran i Blanca d’Anjou. El mateix podem dir de la càmfora, que apareix amb idèntica funció en la recepta d’Henri de Mondeville (1360-1320) o de l’encens i de l’estírax, que trobem en la de Guy de Chauliac (1363).

La presència d’aquests productes sobre els cossos dels nostres reis indueix a pensar que el tipus d’embalsamament al qual varen ésser sotmesos no devia trobar-se gaire lluny dels procediments descrits per aquests autors, especialment d’aquells que no comporten evisceració, però sí una remoció del contingut intestinal i la neteja interior de les vísceres.

Paral·lelament, l’estudi pol·línic i la gran quantitat d’espores d’una única espècie, el Chenopodium, que cobreix de manera global el cos de Cangrande i el de Pere el Gran ha d’interpretar-se també com una prova de la unció del cadàver amb aquesta substància per assegurar-ne la conservació, potser més temporal, ateses les seves conegudes propietats vermífugues.

La important presència de pol·len de Chenopodiaceae ha estat contactada en altres estudis sobre mòmies, com és el cas de les restes de Cangrande della Scala (1291-1329), on s'identificà una important presència de pol.len d'aquesta planta (51%) sobre l'epidermis de la mòmia, la qual cosa s'interpreta com a indici de la utilització d'algun tipus d'ungüent en la preparació del cadàver.

Aquest paral·lelisme permetria constatar, en el cas de Pere el Gran, l'existència d'un procés de tractament del cos a base d'aquesta planta.

S’ha pogut separar amb claredat el que eren aplicacions externes de possibles productes ingerits, i s’aprecia que la presència d’aquesta substància es limita a l’esfera tòpica, com si la intenció dels tanatopràctics no hagués estat tant la d’impedir la proliferació permanent de cucs com la d’evitar-ne l‘aparició en les capes superficials del cos durant els estadis inicials de la cadaverització.

De l’efectivitat d’aquesta pràctica podria ser-ne prova la ja esmentada absència, a les restes de Pere II, d’exoesquelets de fauna necròfaga corresponents a les primeres onades colonitzadores. Així mateix, l’aplicació de productes vegetals, i la seva identificació palinològica, planteja també la possibilitat de vincular, de forma menys evident, el treball fet pels embalsamadors sobre el cadàver de Pere el Gran i els textos tècnics de Rāzī, Mondeville i Chauliac, així com amb el cerimonial de Pietro Ameil. En efecte, tots descriuen el rentat o rentats successius del cos amb productes alcohòlics com el vinagre –en el cas dels tres primers– i el vi blanc i la garnatxa –en el darrer dels casos–.

Ens preguntem si les restes de pol·len i carpològiques de raïm (Vitis vinifera) identificades sobre les peces de roba i la post de fusta poden tenir a veure amb aquestes tasques preliminars ja que, ateses les dates en què es produeix el decés del sobirà (11 de novembre), difícilment poden considerar-se imputables a la pluja pol·línica.

Per altra banda, la presència de dos grans de pebre (Piper sp.) sobre la post de fusta, podria tenir un sentit concurrent si tenim en compte el cerimonial de Pietro Ameil, on llegim que el cos havia de ser rentat “con vino bianco, e riscaldato con erbe odorifere”, és a dir, amb una decocció de vi blanc i herbes aromàtiques, cosa que ens recorda una beguda famosa a la cuina medieval catalana coneguda amb els noms de nèctar, clarea, brocàs, hipocràs o –de manera prou significativa– piment. La base d’aquest beuratge consistia a barrejar vi amb pebre i d’altres espècies, així com mel o sucre, i fer-ho bullir. Ens preguntem si, seguint la tradició recollida en el text pontifici, el cos del rei Pere fou rentat pels monjos de Santes Creus emprant una beguda d’aquest tipus, àmpliament difosa entre els monestirs i centres religiosos catalans.