Els resultats: el panteó reial de Santes Creus
Benigno, que combina en sí mismo el laureado dos oficinas y Tesorero, como su nombre lo indica, el semblante benigno y sin comprar viagra comprar embargo alegre.
El panteó reial de Santes Creus, format per les tombes de Pere el Gran i Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, constitueix una obra artística cabdal de la propaganda política de la Corona d’Aragó i reflecteix les transformacions que experimenta la imatge pública de l’estat i el seu sobirà durant la generació que visqué el trànsit entre els segles XIII i XIV. Ideat per Jaume II el Just com el primer panteó del casal d’Aragó-Barcelona, fou construït entre 1291 i 1315.
L’anàlisi arquitectònica de les dues tombes evidencia enormes contrastos entre les formes i aspiracions que es manifesten en la tomba que Jaume II va fer construir per al seu pare i les formes que ell mateix s’atribueix en el propi sepulcre. Així, mentre la tomba de Pere el Gran combina elements relacionats amb les tombes imperials sicilianes i l’estil gòtic representat per la França del rei Sant Lluís IX, el doble sepulcre de Jaume II i Blanca d’Anjou és més modest en el seu missatge i s’inspira totalment en la tradició funerària de la casa reial de França.
Pere el Gran va disposar en el seu testament (1282) que el seu cos rebés una sepultura “decent i honorífica” al monestir de Santes Creus. Segons el cronista Bernat Desclot, primerament va ser enterrat davant l’altar major de la seva església. Per honorar la grandesa del seu pare i convertir la seva memòria en un instrument de propaganda política al servei de la dinastia catalana, el seu fill Jaume II, el Just, va decidir dedicar-li un monument funerari que fes justícia a la seva figura. Amb aquest objectiu, va fer traslladar presumptament de Sicília a Santes Creus una magnífica banyera de pòrfir d’època baiximperial, que hauria de servir de sepultura. De fet, a través de la recerca documental duta a terme ara sabem que el mateix rei Jaume II havia previst traslladar les despulles del seu germà, el rei Alfons, sebollit a l’església dels Framenors de Barcelona, al monestir de Santes Creus amb la clara voluntat de convertir el cenobi en panteó reial. L’intent, però, no reeixí a causa de l’oposició de la seva mare Constança, enterrada després als mateixos Framenors.
La inspiració de Jaume II per al disseny de la tomba provenia del seu coneixement del panteó dels reis sicilians a les catedrals de Cefalú i Palerm, i especialment de dos dels seus avantpassats materns, els emperadors Enric VI i Frederic II de Hohenstaufen, enterrats en dos sarcòfags de pòrfir. En aquest sentit, la reutilització de banyeres o alvei romans de pòrfir ha estat un tret característic de la cultura funerària del baix imperi i del món bizantí que varen reprendre tant els reis sicilians com, els papes de Roma. A banda dels papes, només alguns sobirans sicilians de la família dels Hohenstaufen varen recórrer a aquest tipus de contenidors funeraris, entre els quals destaca especialment Frederic II, avi de l’esposa de Pere el Gran, Constança de Sicília.
Així, doncs, la tomba de Pere el Gran s’insereix clarament dins d’aquesta tradició imperial, i constitueix un veritable manifest polític: en enllaçar familiarment i de manera simbòlica amb els darrers emperadors de la casa de Suàbia, els reis catalanoaragonesos es posicionen en el centre mateix del gran conflicte europeu que enfrontava en aquell moment l’imperi germànic amb el Papat i França.
El 1291, Jaume II, sobirà de la Corona d’Aragó a la mort del seu germà Alfons, va encarregar la construcció de la nova tomba del seu pare al mestre Bartomeu de Girona, que des del 1277 treballava a la catedral de Tarragona. També hi van participar el picapedrer Guillem d’Orenga i el pintor Andreu Satorre.
En la part superior de la banyera de pòrfir, que actua de sepulcre del rei Pere II el Gran, se situa un templet, un cos arquitectònic esculpit amb imatges dels apòstols, de sants i de la Mare de Déu; setze figures que s’allotgen als espais entre arquets gòtics trevolats que decoren el templet exteriorment. El templet és cobert per una tapa a manera de sarcòfag, culminat amb un pinacle o agulla que s’eleva des del centre de la coberta.El sepulcre descansa sobre el llarg llom de dos lleons de dolomia blanca i tot el conjunt resta a l’aixopluc d’un baldaquí o d’un dosser d’estil gòtic. Tant el baldaquí com el templet han conservat la seva policromia original.
En aquest sentit, els estudis analítics portats a terme en el marc del projecte de restauració han posat de manifest que originàriament l’urna, els capitells i la volta del templet estaven decorats, a més de làmines d’or, amb làmines de plata, avui dia no apreciables a causa de l’ennegriment irreversible.
Aquest fet permet considerar el treball de policromia del taller Andreu Satorre com una obra extraordinària, sense paral·lels en aquesta època.
Pel que fa a la tomba de Jaume II i Blanca d’Anjou, la inesperada mort de la reina, l’octubre de 1310, requerí un enterrament provisional que es féu al mateix monestir de Santes Creus, en un sarcòfag de característiques desconegudes però del qual es conserven referències documentals sobre la seva construcció. Dos anys després de la seva mort, el 1312, Jaume II encarregà la construcció de la tomba al mestre constructor barceloní Bertran Riquer i al picapedrer lleidatà Pere de Prenafeta. La intenció era construir un mausoleu semblant al del rei Pere, a l’altre costat del creuer, amb el sepulcre a l’interior d’un dosser d’estil gòtic i de proporcions també similars a les del monument funerari del rei.
El nou mausoleu està constituït, en primer lloc, per una caixa de pissarra situada a l’interior d’una altra urna quadrangular de pedra. Aquesta segona urna és un receptacle envoltat per arquets ogivals trevolats amb decoració de traceria i, entre altres elements, amb un seguit de pinacles que neixen en la confluència d’aquests arquets. El sepulcre fou cobert per una tapa a dues aigües que, inspirada en el model ideat per Lluís IX de França –en organitzar el panteó reial de Saint-Denis de París–, incorporà les imatges jacents i en ple volum dels sobirans.
Ambdós jacents vesteixen la cogulla del Cister, amb la testa coronada. Els reis eren vetllats, vora el coixí on descansa el cap, per figures d’àngels. Als peus del rei hi ha un lleó, símbol del poder i de la força, i als de la reina, un parell de gossets, amb clara al·lusió a la fidelitat i a la lleialtat. En el centre de la tapa, entre les dues imatges reials, s’eleva un pinacle. Pel que fa al treball escultòric del baldaquí que emmarca la tomba, cal dir que s’atribueix al mestre Pere de Bonull.
L’any 1316, sis anys després de la seva mort, un cop acabat el nou mausoleu encarregat per Jaume II, la reina fou traslladada a la nova tomba. Així doncs, es tracta, com el cas de Pere el Gran, d’un enterrament secundari, que en aquest cas fou, però, víctima d’un seriós espoli l’any 1836, durant la Primera Guerra Carlina.
Els treballs de restauració han posat de manifest la inexistència de restes de policromia gòtica i l’extraordinària conservació i netedat de la superfície de la pedra tallada, amb les traces ben definides de les eines de l’escultor, dades que permeten concloure que es tracta d’una obra inacabada, atès que no es va portar a terme el policromat de les estructures, un fet completament inusual per l’època.
D’altra banda, ha estat possible establir amb claredat l’existència d’una important modificació de la tomba al segle XVI. Per bé que era perfectament coneguda la col·locació d’un panell renaixentista com a tancament dels peus dels jacents, obra atribuïda al taller de l’escultor Damià Desforment i datada entorn de 1530, ara s’ha observat que aquesta reforma va implicar el desmuntatge de la tomba i el seu desplaçament cap al pilar del transsepte. Aquesta actuació, d’una dificultat evident, va tenir com a objectiu la col·locació d’aquest panell, que en la part central té un òcul que feia practicable la tomba i permetia l’observació de les despulles de Jaume II i Blanca d’Anjou. En aquest sentit, la recerca documental ha permès evidenciar aquesta pràctica, en dues ocasions, l’any 1604, durant la visita al monestir de l’abat general del Cister. Dídac Montfar-Sorts i Cellers, arxiver de l’Arxiu Reial de Barcelona, va escriure la seva Historia de los condes de Urgel, on confirma que, a mitjan segle XVII, la tomba de Jaume II i de Blanca d’Anjou seguia obrint-se per mostrar els cossos regis. Aquestes paraules semblen indicar que la tomba deuria obrir-se encara per l’òcul:
“Su sepulcro, que está entre la capilla mayor y el coro, a la parte de la epístola, se abre, y muestran su cuerpo y el de la reina Blanca, su mujer, enteros, reclinados en una tabla”.8
Tot i l’evident interès de la dada, malauradament, la destrucció dels fons documentals del monestir després de l’exclaustració, l’any 1835, ha fet impossible a l’equip d’historiadors poder localitzar documentació que permeti establir qui va ser el comitent i quins en van ser els motius.